Carrer de 800 metres que comunica la Plaça Catalunya amb el mar. Va ser obert l’any 1499 pels vescomtes de Cabrera, per tal d’afavorir el pas de veïns i de mercaderies per via marítima.
L’objectiu de l’obertura del carrer era la de facilitar les operacions econòmiques, especialment l’intercanvi de gra i bestiar, ja que malgrat la pirateria, el transport marítim era molt més ràpid i segur que no pas el terrestre. Abans de l’obertura del Carrer del Mar, els productes es rebien majoritàriament a la platja, però sols s’hi podia arribar mitjançant rials i rases, camins no adequats, ja que entre el nucli de Pineda i el mar no hi havia cap via de comunicació habilitada.
El 6 de juliol de 1499 els vescomtes de Cabrera -Frederic Enríquez i Anna de Cabrera- van comprar a Antoni Torroella (mercader), Joan Cànovas (propietari de Mas Cànovas), Joan Serra del Pla, una franja de terra amb una amplada de 16 pams en tota la longitud que va des del Camí Ral a la platja. Per aquestes parcel•les els vescomtes van pagar 27 lliures en moneda barcelonesa davant de Bernat Torroella, a la notaria de Montpalau. Van reconstruir i habilitar el camí, i tres dies més tard el van vendre pel mateix preu a la Universitat de Pineda, que era el precedent de l’actual ajuntament.
Es va establir una normativa d’ús per al trànsit de les mercaderies i les persones. En concret, es va establir el pagament d’una taxa: “les persones de la Pobla de Calella, la vall de Capaspre i la vall de Santa Susanna, que no han satisfet, pagat ni contribuït a la talla per repartir el preu d’aquest camí”
Malgrat l’ús del camí fins pràcticament el segle XVIII, no es va edificar res al Carrer de Mar degut a la pirateria. Un cop va desaparèixer el perill, es va establir el barri de pescadors al cap del carrer, conegut com a Raval de Mar.
Fins al segle XIX només els extrems del carrer estaven urbanitzats i la part del centre estava destinada a camps de conreu, els camps “sota vila”.
Aquesta part del Carrer de Mar, anomenada Raval de Mar, es va urbanitzar a partir de mitjan segle XVIII, un cop els pirates ja havien deixat de representar un perill per als residents, malgrat que el camí era utilitzat contínuament per a transportar mercaderies.
Els pescadors van construir les anomenades “cases-cuina”, uns habitatges de dimensions reduïdes molt a prop de la platja, on treballaven. Tenien una cuina a la planta baixa, habitació al primer pis i dos patis, un a la part del darrere i l’altre a la part del davant. El pati davanter feia possible ampliar la casa-cuina fins a la línia del carrer, si la situació econòmica ho permetia. Al pati de darrere hi havia l’hort i era el lloc on s’arreglaven les xarxes.
Fins al segle XX el Raval de Mar va estar separat del nucli de Pineda. La part central del carrer no estava urbanitzada, hi havia els horts de sota vila.
El canvi s’iniciarà amb l’arribada del ferrocarril al poble i amb la conseqüent arribada de viatgers procedents sobretot de Barcelona, per una finalitat desconeguda fins aleshores, com era l’estiueig. La línia Arenys-Tordera s’inaugurà l’any 1859, incloïa una parada a Pineda de Mar.
Famílies adinerades de Barcelona començaren a arribar al poble i van contribuir al creixement de la vila. Entre els anys 1890 i 1930 es comencen a construir cases d’estiueig al llarg del Carrer de Mar, que quedarà completament edificat, als anys 70 del segle XX. Al 1950 es va urbanitzar el tram de Carrer de Mar, entre els carrers Comtal i Progrés, i als 60 s’hi van construir blocs de pisos, completant tot el carrer.
