Església de Sant Pere de Riu

Església de Sant Pere de Riu

 

Les primeres notícies que tenim de la parròquia de Sant Pere de Riu, es remunta a l’any 1140, quan apareix citada en un conveni entre els germans Guillem i Riembau Umbert. Més endavant, al 1177, la parròquia de Sant Pere de Riu apareix en un document de donació, on Francesca Menola estableix un sexter anual d’oli al Monestir de Santa Maria de Rocarossa. Aquesta propietat es trobava al comptat de Girona a la parròquia de Santa Maria de Pineda i Sant Pere. Durant el segle XIII continuava vinculada a la parròquia de Santa Maria de Pineda, i pagaven part de les seves rendes al monestir de Sant Salvador de Breda, per ordre del vescomte de Cabrera i senyor de Montpalau i amb autorització del bisbe de Girona.

Durant el segle XIII es documenten diverses famílies i masos, molts d’aquests s’han conservat fins als nostres dies com ara Mas Riu i Cal Ros.

Va ser al segle XIV quan la parròquia de Sant Pere va passar a dependre de la Seu de Girona. A causa del trasllat de la població cap a la plana, la parròquia de Santa Maria va agafar més rellevància als segles XV i XVI.

Fins al 1929, la parròquia de Sant Pere, va estar unida al municipi d’Hortsavinyà, moment en que aquest va desaparèixer. Eclesiàsticament, segueix vinculada a Pineda de Mar.

L’edifici conserva la planta de nau única amb murs de pedra i coberta amb volta de canó, reforçada amb tres arcs torals, un dels quals serveix d’obertura a l’absis semicircular. Al exterior es visible la part de la capçalera i les façanes laterals. A la part de l’absis es conserva una finestra de doble esqueixada. La decoració exterior d’aquest element correspon a les característiques arcuacions cegues entre lesenes.  Aquestes decoracions també es poden trobar a la façana sud.

Per accedir a l’interior de l’església s’havia d’entrar per un portal situat a la façana de llevant. Al segle XVIII, el van eliminar per poder construir la capella del Roser. En la actualitat, la porta d’entrada es situa a la paret de ponent, on destaca el dintell esgrafiat amb la data de 1744.

Aquesta construcció romànica ha estat reformada moltes vegades, una d’elles entre els segles XVI-XVIII. A la paret de ponent se li va adossar la rectoria i la sagristia, es va elevar la coberta i es va modificar a una sola vessat. A la paret de ponent s’hi va construir la rosassa.

A l’exterior encara es conserven les làpides sepulcrals amb els escuts dels Montpalau i els Roger de Calella. Les quals van ser reutilitzades com a graons d’ençà de la reforma del segle XVIII.

El campanar és de planta quadrada i té dos pisos. Situat al costat nord de l’església. La base del campanar podria formar part de l’edifici romànic, si bé la part superior es correspon a una reforma posterior.

A la banda de llevant trobem el comunidor. Presenta planta quadrada i dues finestres i va ser bastit amb parets de pedra. S’utilitzava per beneir el terme, les collites i allunyar les tempestes. En l’actualitat és una construcció de planta quadrada amb una coberta a quatre aigües i el coneixem com “el mirador”.

Va ser doncs a l’any 1974, durant unes obres d’eixamplament del camí, quan es van posar al descobert diverses fosses excavades a la roca. Aquesta necròpolis costava de 8 fosses alineades de forma paral·lela i orientades de ponent a llevant. Dues tenien planta antropomorfa i la resta presentaven planta i secció rectangular. Cronològicament és incert perquè no es van excavar, encara que les fonts consultades apunten un origen alt-medieval.